Per a cada tren hi ha una estació

Autors: Saavedra-Llobregat  Mª Dolores, Martínez-Riera José Ramón

Les cures pal·liatives són aquelles que se centren en l’atenció integral als pacients amb malalties el tractament curatiu de les quals no obté el resultat esperat. L’objectiu, per tant, si bé no és possible que remeti totalment la malaltia, és assegurar la millor qualitat de vida possible al pacient durant la resta de la seva vida i, per extensió, als familiars implicats en la seva atenció.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va definir el 1990 les cures pal·liatives com “La cura activa total dels pacients la malaltia del dels quals ja no respon al tractament. Hi té prioritat el control del dolor i d’altres símptomes i problemes d’ordre psicològic, social i espiritual. L’objectiu de les cures pal·liatives és proporcionar la millor qualitat de vida per als pacients i els seus familiars”.

Ocorre freqüentment que es vinculen les cures pal·liatives amb el terme “malaltia terminal”, cosa que genera una situació d’alarma en el pacient i la seva família que a la vegada és font potencial de bloqueig psicològic i fins i tot d’avançament de processos de dol. Així, aquest fet dificulta l’adaptació i l’adhesió als tractaments pertinents que són molt importants durant les primeres fases d’ajustament.

No obstant això, en la pràctica clínica s’observa sovint que el pronòstic de vida pot incrementar-se significativament. És per això que la intenció és ser prudents a l’hora de definir la cura pal·liativa dins del marc exclusiu de la malaltia terminal pròpiament dita.

Seguint aquesta línia de ruptura teòrica entre els conceptes terminal i pal·liatiu, hi ha definicions prèvies de les distintes fases de una malaltia amb tractament pal·liatiu. Els pacients inclosos en un programa d’atenció pal·liativa es poden classificar, segons l’etapa de la malaltia en què es trobin: estable, simptomàtica, de declivi i agònica.

Les persones en situació de malaltia terminal i les seves famílies han de rebre una assistència de qualitat que doni resposta a les múltiples necessitats psicològiques, físiques, socials i espirituals que es presenten en el procés de morir. La mort és un dels actes més importants de la vida i cal que en la darrera etapa de l’existència es mantingui el respecte per l’ésser humà. P1040592Proporcionar confort al final de la vida suposa procurar un comiat serè en la proximitat de la mort. No existeix un pacient terminal típic. Els pacients, com totes les persones, són individus; cadascú és especial. Per aquest motiu, la bona meta de qui intervé en aquesta etapa és intentar ajudar cada malalt perquè faci tot allò que pugui per si mateix i tan bé com sigui possible, segons la seva malaltia, els símptomes, l’ansietat, els temors, les frustracions, la família, els amics, la història actual, les creences i la capacitat o incapacitat d’acceptar el que està succeint.

La definició de l’OMS sobre cures a malalts terminals (1990) diu: “Les cures pal·liatives... afirmen la vida i reconeixen la mort com un procés natural... ni acceleren ni posposen la mort, proporcionen alleujament per al dolor i altres símptomes angoixants, integren els aspectes psicològics i espirituals de la cura, ofereixen un sistema de suport per ajudar els pacients a viure tan dignament com sigui possible fins que morin. Ofereixen un sistema de suport a la família per fer front a la malaltia i al seu propi dol”.

Les famílies canvien amb un malalt a casa i poden afectar-se sensiblement, motiu pel qual necessiten que se les ajudi i comprengui al mateix temps que el pacient.

Molts familiars demanen que algú escolti les seves afliccions i la seva ansietat personal, els seus sentiments de culpa i de frustració. Així, de vegades, no donen crèdit a la realitat i busquen altres solucions abans d’acceptar allò que és inevitable. Aquí és on més cal l’amabilitat i l’interès de l’equip de cures per ajudar-los a identificar i eliminar moltes barreres emocionals.

Una manera important de reduir l’ansietat de les famílies és fer que intervinguin en les cures del malalt tant a casa com a l’hospital. Això és beneficiós per al pacient i el fet de facilitar-los un major contacte també serveix per manifestar l’afecte i el desig de ser útils mentre visqui.

Després de dir tot això, si us trobeu, de forma directa o indirecta, davant d’una malaltia en atenció pal·liativa, heu de saber que, malgrat l’absència de guariment total, hi ha un lloc per a l’esperança, en què, cada vegada més, els professionals busquen una qualitat de vida digna per al pacient on convisquin la comoditat de la llar, l’adhesió als tractaments i l’atenció a les necessitats emocionals pròpies de la por a una malaltia que ens acompanyarà la resta de la vida.

Print Friendly